La història de l'entranyable Tió de Nadal

 

Quan arriba la nit de Nadal, poques són les llars que no mantenen la tradició de fer cagar el Tió. Després de dies alimentant-lo, ben tapat amb la seva manta, arriba el moment que fa les delícies dels més petits que, pal amb mà, canten i colpegen el tronc per aconseguir els seus regals.

 

Una tradició que no és en va, i que té una llarga història al seu darrere. Per conèixer-la, hem de retrocedir uns quants segles. La idea va sorgir de la voluntat de garantir que la natura no perdés la seva fertilitat durant els mesos d'hivern. Un savi va voler rendir un homenatge a la natura en el moment en què, amb el solstici d'hivern, aquesta quedava adormida.

 

Posar el tió a casa era un símbol de veneració, i ell com a retorn, escalfava la llar. Per això se l'atiava amb un bastó, per mantenir el seu caliu. Amb els anys, aquest retorn es va substituir per llaminadures, símbol de l'abundància promesa després de l'hivern.

 

 

I com no podia ser d'altra manera, no va trigar a aparèixer una cançó que acompanyaria el ritual, l'actual Caga Tió.

 

El Tió arriba a les llars uns dies abans de Nadal, normalment per Santa Llúcia (13 de desembre), i es guarneix posant-li cara, potes i barretina. Mai no hi falta la manta per cobrir-lo i protegir-lo del fred, i cada dia cal donar-li menjar.

 

Així fins al 24 de desembre a la nit, o el 25 a migdia, quan, tapat amb la manta, els més petits (i també els adults) l'atien amb un bastó mentre canten la seva cançó. En acabar, i aixecar la manta, apareix la recompensa. Dolços i regals per tots els que l'han cuidat!